dijous, 15 de març del 2012

MEMÒRIA HISTÒRICA


Memòria històrica

Recordar, ens agrada recordar? Sí, però…..però no TOT. He observat que ens agrada recordar la nostra infància, la nostra joventut, i a mida que els records fan via pel temps de la nostra vida, els anem aturant, no cal, no cal que arribin a les últimes estacions del recorregut. Perquè?

Els joves no ho podrien entendre, però tots saben que els vells recorden de manera clara i amb detall la primera part del viatge; i que, a alguns els hi encanta escriure sobre aquella etapa i a mi també, també m’agrada escriure, també sóc vella.

Ara penso que la meva família va viure una etapa dura, terrible, una guerra i des del bàndol dels perdedors; uns perdedors injustament maltractats per un poder feixista, dictatorial, i els avis, persones lliures i democràtiques, somiadores d’un país just i defensors dels drets humans van haver de seguir endavant.

Malgrat tanta foscor, recordo haver estat una nena feliç. Feliç quan ens reuníem a la casa pairal, quan anàvem a l’hort o a la vinya, quan, després de dinar, l’avi començava a cantar la Llevantina i el pare i les tietes el seguien, i nosaltres, els cosins, jugàvem sentint aquelles veus, fent que la nostra infància fos segura, alegre, confiada.

En deien a Cal Tabola, perquè era gent alegre, oberta i solidària.

També em recordo passant pels carrers de Barcelona, agafant la mà de la mare; quan ens acostàvem a una parella de la guàrdia civil, la mare m’estrenyia la mà: Calla, Mercè ! – em deia – i un corrent elèctric d’una por inexplicable recorria tot el meu cos, i jo no sabia ni perquè ni què volia dir. I recordo el pare, que escoltava la ràdio, i, quan acabaven “el parte” (com si d’ un parte de guerra es tractés) havíem de saltar i apagar la ràdio abans de què sonés l’himne de l’Espanya triomfal, perquè si no, s’enfadava i no volíem veure el pare enfadat. Pobre pare! La lluita per la llibertat se li va endur la cama quan encara era jove, ple de vida i il·lusions, i jo li netejava la sabata de la cama de fusta i em semblava el més normal del món, i ell m’ensenyava versos i cançons: La meva parla, i aquella: què li donarem a la pastoreta, que li donarem per anar a ballar?...que jo ensenyo ara als meus néts i nétes.

Era una nena feliç, no sospitava tota la misèria del meu país. Estava envoltada de l’amor de la gran família: avis, tiets, tietes, cosins...i per mi ja en tenia ben bé prou.

I ara el que VULL és un temps millor per ells, per això van lluitar els de Cal Tabola...