El Poeta

Fa 10 anys va morir Miquel Martí i Pol, és un poeta admirat i reconegut, els seus escrits arriben al moll de l'os...
La gent se l'estimava
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra...
...........
I, al cap de poc, l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar,
ni aquella irreprimible
sensació de solitud..
(del poema l'Elionor 1970)

Les nenes de 14 anys, aqui, a casa nostra, ja no fan córrer l'escombra i tenen tantes coses que no tenen ni temps de desitjar-les, però  encara continuen sentin aquelles ganes de plorar i no saben dir d'on els hi venen...perque tot es repeteix, és un cercle que gira, un "bucle" que diuen ara.
Hi ha dues coses certes, deia un filòsof, la infinitat de l'espai i la capacitat dels homes i les dones de ser infeliços.
Com que per ser feliços depenem dels altres: la família, els amics,  com a màxim tindrem estones de felicitat.

Aquesta foto sóm la colla del Xino-Xano, vam començar fa prop de 25 anys, i encara no sé  quin fil, tant prim a vegades,  fa que encara resisteixi les tempestes de la  convivència!

L'apendicitis de l'Olau

L'Olau estava de colònies, els dies que més esperen els nois i les noies de 4t! però no van anar tal i com estava previst....El pare de l'Olau l'anava a buscar l'endemà i la resta ja ens la podem imaginar: l'Olau sense apendicitis!..però una cosa és ben certa: mai no oblidarà les seves colònies de 4t de Primària.
Un dia, quan sigui gran, segur que dirà alguna cosa semblant a:
-Recordo aquelles colònies a La Garrotxa, em feia molt mal la panxa, però jo no volia marxar.....
i és que els nostres records són molt selectius. Qui no recorda què estava fent quan van caure les Torres Bessones de NY?
M'agrada una pel-lícula que comença aixi:
-"Jo tenia una plantació a les terres de l'Africa.."..amb una música increïble i un Robert Redford impressionant, i els records flueixen com les aigües del riu cap el mar.
Jo també tenia, tenia tantes coses que ja no tinc: un temps per viure una vida plena d'esperances, una llar plena de rialles infantils, tenia força i pensava que podía fer canviar les coses...

Però no podem lluitar contra el temps, algun dia aribarem a Itaca, ara encara no; hem de seguir fent el camí, i jo no em puc queixar, mireu sino aquestes carones que enamoren

La síndrome catalana

La meva germana, la Roser, és bastant més jove que jo, més decidida amb tot; ella ha escrit això:
"Avui m'he despertat amb una sensació diferent.
Aniré a la cuina, encendré el foc i posaré la cafetera, després
les meves mans faran la feina de cada dia, pero avui és diferent.
És 11 de Setembre del 2.013, és el dia de la Via Catalana.
Nosaltres agafarem el tren i anirem al nostre TRAM, ens fa il.lusió.
Allà hi sóm tots, no hi falta ningú.
No ens coneixem pero ens uneix una força interior difícil d'explicar.
Quan arriba el moment (17'14h) ens agafarem tots de les mans i juns cridarem:
                      IN......INDE.....INDEPENDENCIA !!!!!!!!!!!
Després dels anys, quan recordem aquest dia i aquest moment, podré dir de tot cor :
                      JO TAMBÉ HI ERA .".............................

Però a mi m'agafa com un nus a l'estomac, que diria que és de por......

En la parella Catalunya-Espanya , Espanya és aquell home matxista que es creu propietari de la dona, la maltracta però no la deixa marxar, i Catalunya ara comença a atrevirse a aixecar el cap, potser perque creu en els missatges que hi ha fins i tot a les caixes de super: "Truca (a on ? a Europa?) i t'ajudarem...."

I ara una recomenació: MOLT BONA l'obra de teatre 5 horas con Mario, l'actriu ho fa genial!

M'agrada quan feu comentaris: per cert que s'ha de posar com Anònim....

Nou curs

Per a mi l'inici de tot sempre ha estat el mes de setembre, no el gener, pel meu ofici de mestre. I, enguany, potser pel meu ofici d'àvia, continuo sentint que aquest setembre, ara, comença el meu nou curs...Ha passat l'estiu: l'anada a SAGARÓ, l'anada a La CERDANYA...les xerrades amb les amigues!
i les estades amb tota la tropa que es va fent gran!
Quins temps més increïbles estem vivint: guerres, corrupció, polítics corruptes, pobles que es moren de gana, dones violades i mortes, injustícies terribles i petites i miserables injustícies com la d'una directora d'escola envers una nena de 3 anys. És patètic !
Però, al costat de tanta crueltat humana, voluntaris que treballen per aconseguir un món millor.
Hi havia una vegada un petit país que volia ser lliure....i el gos i el gat aquest conte s'ha acabat!
El millor és la foto!

podeu comptar-los

Estiu 2013

Trigo tant a tornar a escriure que ja no recordo com fer-ho, i és que aquets de google canvien tot, i com ho fan???
Fa 42 anys, un estiu, va desapareixer el Jordi, i el pare va escriure:

Al meu fill Jordi

Perquè, Déu meu, me l’heu robat?

quan just el seu pas al món s’obria

 i tot ell era un esclat d’alegria

vessant amor per tot lo creat.

Ni el consol em queda de tenir-te a prop

doncs no se sap on pares, fill meu estimat,

 Sol, en terres hòstils has trobat la mort

sens que ningú t’hagi pogut donar la mà.

Perquè ? perquè?...Ningú no em contesta.

Queda la visió del seu devallar

Amb les mans enlaire, cercant engrapar

l’espai que no hi era. Queda la desfeta

de les il.lusions dels que t’estimaven,

de tants de records que no es borraren més,

dels somnis fustrats del que hauries fet,

tu, tan generós, tan ample de cor.

Muntanyes que ell estimava, perquè l’heu traït?

Maleïdes muntanyes que l’heu engolit,

segant tan primerenc la seva via.

Jo us maleixo, tant que ell us volia!

                                   Josep Matas

                                   Agost de 19771 

Per què, quan ens fem grans, recordem més la mare i el pare? 

Quina mandra!

Em fa il.lusió quan les amigues em diuen: Fa temps que no escrius res al blog!.....
De que podria escriture: sobre els polítics-lladres? Ja està tot dit i no serveix de res....Són com Robin Hood, però a l'inversa, roben als pobres per donar-ho als rics!
Hauré de buscar l'inspiració...de moment us mostro el video de la Comunió de les meves nétes, espero que us agradi; jo vaig ser molt feliç de poder viure un dia tan especial.
Ja s'acaba el meu primer curs de jubilada, finalment ho he superat! amb un 5 pelat Ai, sort de les amigues!!!.

http://youtu.be/TtCVPOu-KfM

Algú em pot enviar un misatge dient que ha vist el video???
Gràcies, mil gràcies........

Reflexions

Podem convencer d'alguna cosa?
Recordo una de les meves últimes activitats com a mestre-tutora d'una classe de 4t, 8 - 9 anys.
Treballavem la llengua, el discurs oral amb un grup reduït de 10 alumnes, quan encara es podia treballar amb grups reduïts....(ara ja no es pot, per les retallades...)
Uns argumentaven a favor del "ratocinto Pérez" i els altres intentaven demostrar que no existia....Jo no deia res, els escolatava argumentar. Al acabar la polèmica ningú havia convencut  ningú.
Algunes raons em van semblar interessants, aquella nena que va dir:
- La meva mare no sortiria de casa, de nit, per anar-me a comprar el regal que em va deixar el ratoncito Pérez....
També vam fer un debat si els Reis Mags existien o no. El resultat va ser el mateix. l'Alex, molt convencut de que els Reis eren els pares va gosar dir que era la seva mare qui li havia dit i el Martí va contestar, aixecant les espatlles:-Ah!, però la teva mare és francesa!.....No sabré mai si pel fet de ser francesa no tenia credibilitat, o si potser que a França sí que els Reis eren els pares. O la Nuria que va dir rotunda: Com vols que els Reis siguin els pares, si els pares són dos i els Reis són tres!!!
Els grans fem el mateix, veiem les creences d'altres religions tan infantils, tan increïbles...i segur que els nostres arguments a favor del que nosaltres creiem són tan o més ingenues que les dels nois i noies de 4t. 

Escola de la Dona

Estant fent cua, esperant l'ascensor....
Van amb una carpeta sota el braç, com les universitàries....moltes d'elles, quasi totes ben segur, han passat per la universitat, ara estan jubilades... però no volen quedar-se a casa, surten, van a classe...de literatura, d'idiomes, de música, d'art, d'informàtica...a l'escola de la Dona hi ha una pila d'ofertes.
Jo me les miro, endevino un passat una "mica hippy" , una mica "kumbayà". En algun moment van trencar amb la "mestressa de casa de la seva època"i van sortir al món a treballar . Com eren?
 Els anys passen cruels per aquests rostres que també van tenir 20 anys.
Elles omplen les aules de l'escola, n'hi ha uns quants centenars, i entre-mig algun home, però pocs.
Quant els néts o les nétes estan malalts i no poden anar a l'escola elles tampoc van a classe aquell dia.
Escolten al professor, participen, recorden tot el que semblava oblidat entremig de les caçoles i el carro del super... l'i.lusió d'aprendre retorna i viuen un temps, feliç? segurament.
I ara m'atreveixo a dir-ho: Les dones dels meu país són fantàstiques!

  

Se'ns en van

Ara un, ara l'altre, se'ns en van, nord enllà, buscant allò que aquí no poden trobar: feina i futur. Són els nostres joves, els nostres fills. Són el millor del nostre país. Els vam fer estudiar idiomes, sense imaginar-nos que això seria la seva taula de salvació...marxen amb l'equipatge carregat d'il.lusions, de projectes, de somnis...i també d'incerteses...
És una part d'una carta enviada a La Vanguardia: m'he sentit com si llegis els meus pensaments.
No vull parlar del que passa en aquest trist pais nostre, prou ho sabem tots...
Ahir vaig veure el reportatge sobre l'escola a Finlandia i a Catalunya, res va ser nou per a mi, però em va agradar saber que som molts que pensem igual, encara que els "consellers i conselleres d'educació"mirin cap un altre costat.
M'agrada saber que hi ha algú que segueix aquest fil dels meus pensaments, a vegades penso: "fa dies que no escric res al blog" però no voldria repetir-me. Només dir-vos que és un goig veure'ls créixer i fer anys.