Escola de la Dona

Estant fent cua, esperant l'ascensor....
Van amb una carpeta sota el braç, com les universitàries....moltes d'elles, quasi totes ben segur, han passat per la universitat, ara estan jubilades... però no volen quedar-se a casa, surten, van a classe...de literatura, d'idiomes, de música, d'art, d'informàtica...a l'escola de la Dona hi ha una pila d'ofertes.
Jo me les miro, endevino un passat una "mica hippy" , una mica "kumbayà". En algun moment van trencar amb la "mestressa de casa de la seva època"i van sortir al món a treballar . Com eren?
 Els anys passen cruels per aquests rostres que també van tenir 20 anys.
Elles omplen les aules de l'escola, n'hi ha uns quants centenars, i entre-mig algun home, però pocs.
Quant els néts o les nétes estan malalts i no poden anar a l'escola elles tampoc van a classe aquell dia.
Escolten al professor, participen, recorden tot el que semblava oblidat entremig de les caçoles i el carro del super... l'i.lusió d'aprendre retorna i viuen un temps, feliç? segurament.
I ara m'atreveixo a dir-ho: Les dones dels meu país són fantàstiques!

  

Se'ns en van

Ara un, ara l'altre, se'ns en van, nord enllà, buscant allò que aquí no poden trobar: feina i futur. Són els nostres joves, els nostres fills. Són el millor del nostre país. Els vam fer estudiar idiomes, sense imaginar-nos que això seria la seva taula de salvació...marxen amb l'equipatge carregat d'il.lusions, de projectes, de somnis...i també d'incerteses...
És una part d'una carta enviada a La Vanguardia: m'he sentit com si llegis els meus pensaments.
No vull parlar del que passa en aquest trist pais nostre, prou ho sabem tots...
Ahir vaig veure el reportatge sobre l'escola a Finlandia i a Catalunya, res va ser nou per a mi, però em va agradar saber que som molts que pensem igual, encara que els "consellers i conselleres d'educació"mirin cap un altre costat.
M'agrada saber que hi ha algú que segueix aquest fil dels meus pensaments, a vegades penso: "fa dies que no escric res al blog" però no voldria repetir-me. Només dir-vos que és un goig veure'ls créixer i fer anys.