Fa 42 anys, un estiu, va desapareixer el Jordi, i el pare va escriure:
Al meu fill Jordi
Perquè, Déu meu,
me l’heu robat?
quan just el seu pas al món s’obria
i tot ell era un
esclat d’alegria
vessant
amor per tot lo creat.
Ni el consol em queda de tenir-te a prop
doncs no se sap
on pares, fill meu estimat,
Sol, en terres hòstils has trobat la mort
sens que ningú t’hagi pogut donar la mà.
Perquè ? perquè?...Ningú no em contesta.
Queda la visió del seu devallar
Amb les mans
enlaire, cercant engrapar
l’espai que no hi era. Queda la desfeta
de les il.lusions dels que t’estimaven,
de tants de records que no es borraren més,
dels somnis
fustrats del que hauries fet,
tu, tan generós, tan ample de cor.
Muntanyes que ell estimava, perquè l’heu traït?
Maleïdes muntanyes que l’heu engolit,
segant tan primerenc la seva via.
Jo us maleixo,
tant que ell us volia!
Josep Matas
Agost de
19771
Per què, quan ens fem grans, recordem més la mare i el pare?
