A Catalunya, abans, quan jo era petita...es celebraven els Sants i no tant els aniversaris.
Els amics i familiars enviaven postals per correu i desitjaven el millor en "el dia del teu Sant".
Per la meva família Sant Josep era una diada important: l'avi es deia Josep i també el seu fill gran, el meu pare; el cas és que les meves 3 tietes es van casar amb un Josep (cada una amb un Josep diferent) i el meu pare amb una Pepita (Josepa), evidenment tinc 3 cosins que es diuen Josep....i jo, que tenia 15 anys i era tan tonta com qualsevol nena de 15 anys (encara ara!) vaig dir: Jo no em casaré amb cap Josep......i es clar, va i m'enamoro d'un Josep, tot i que quedava dissimulat perque era un Josep Antoni.
Tonta com era li vaig dir: Jo et diré Toni i no Josep, i, a ell, aleshores, li va semblar bé....aleshores tot li semblava bé!......
Ara tot ha canviat. L'altre dia un home, no massa jove, em va deixar seure al metro: segui, senyora, em va dir...i jo que li dic moltes gràcies i que m'assento......Com podeu comprendre això no es pot superar mai!
Molt pocs nens es diuen Josep, al menys, aqui, a Catalunya. Potser amb 30 anys de fer de mestre n'he tingut 4 o 5 a la llista de la classe. El pobre "pare-virtual" de Jesús no està de moda!
Diuen que mentre siguis recordat el teu esperit ens acompanya.
Ell és el meu pare i encara està entre nosaltres, sóc d'una família que es manté unida i recorda d'on venim, d'una família que ha lluitat per la llibertat i per la democràcia...
i, a mi, ara, que ja sóc gran, em fa por pensar quin serà el final del camí per a on camina aquest païs nostre, tenim al davant un drac traïdor que ni Sant Jordi podria aturar.
Enfí, no perdem mai l'ESPERANÇA.
