Fa 42 anys, un estiu, va desapareixer el Jordi, i el pare va escriure:
Al meu fill Jordi
Perquè, Déu meu,
me l’heu robat?
quan just el seu pas al món s’obria
i tot ell era un
esclat d’alegria
vessant
amor per tot lo creat.
Ni el consol em queda de tenir-te a prop
doncs no se sap
on pares, fill meu estimat,
Sol, en terres hòstils has trobat la mort
sens que ningú t’hagi pogut donar la mà.
Perquè ? perquè?...Ningú no em contesta.
Queda la visió del seu devallar
Amb les mans
enlaire, cercant engrapar
l’espai que no hi era. Queda la desfeta
de les il.lusions dels que t’estimaven,
de tants de records que no es borraren més,
dels somnis
fustrats del que hauries fet,
tu, tan generós, tan ample de cor.
Muntanyes que ell estimava, perquè l’heu traït?
Maleïdes muntanyes que l’heu engolit,
segant tan primerenc la seva via.
Jo us maleixo,
tant que ell us volia!
Josep Matas
Agost de
19771
Per què, quan ens fem grans, recordem més la mare i el pare?
3 comentaris:
Tot i tenir aquest escrit molt present, al tornar-lo a llegir m'has fet emocionar, bè que dic emocionar...m'has fet plorar.
Les llàgrimes m'han traït i m'han rodolat per la galta.
Després de tant de temps, jo com el pare:
TAMBÉ LES MALEIXO !!!
Roser.
Avui l´Helena m´ha cridat amb llàgrimes als ulls per ensenyar-me l´escrit del pare.
Per enèssima vegada me l´he llegit i sempre amb la mateixa emoció.
El sentiment que desprenen les paraules del pare arriben molt endins...
Jaume
No recordaba el escrito, cuanto amor y cuanta rabia hay en el, con razón! De Jordi....... tambien me han caido las lágrimas.
Quizás nos acordemos de los padres porque hay muchas situaciones que nos vamos encontrando en el camino las cuales habian sido comentadas y vividas por ellos.....
La vida es como el Arco Iris SUBLIME!!! con momentos de colores, luz, esperanza... pero son solo eso, MOMENTOS...
Encarna
Publica un comentari a l'entrada