A Catalunya, abans, quan jo era petita...es celebraven els Sants i no tant els aniversaris.
Els amics i familiars enviaven postals per correu i desitjaven el millor en "el dia del teu Sant".
Per la meva família Sant Josep era una diada important: l'avi es deia Josep i també el seu fill gran, el meu pare; el cas és que les meves 3 tietes es van casar amb un Josep (cada una amb un Josep diferent) i el meu pare amb una Pepita (Josepa), evidenment tinc 3 cosins que es diuen Josep....i jo, que tenia 15 anys i era tan tonta com qualsevol nena de 15 anys (encara ara!) vaig dir: Jo no em casaré amb cap Josep......i es clar, va i m'enamoro d'un Josep, tot i que quedava dissimulat perque era un Josep Antoni.
Tonta com era li vaig dir: Jo et diré Toni i no Josep, i, a ell, aleshores, li va semblar bé....aleshores tot li semblava bé!......
Ara tot ha canviat. L'altre dia un home, no massa jove, em va deixar seure al metro: segui, senyora, em va dir...i jo que li dic moltes gràcies i que m'assento......Com podeu comprendre això no es pot superar mai!
Molt pocs nens es diuen Josep, al menys, aqui, a Catalunya. Potser amb 30 anys de fer de mestre n'he tingut 4 o 5 a la llista de la classe. El pobre "pare-virtual" de Jesús no està de moda!
Diuen que mentre siguis recordat el teu esperit ens acompanya.
Ell és el meu pare i encara està entre nosaltres, sóc d'una família que es manté unida i recorda d'on venim, d'una família que ha lluitat per la llibertat i per la democràcia...
i, a mi, ara, que ja sóc gran, em fa por pensar quin serà el final del camí per a on camina aquest païs nostre, tenim al davant un drac traïdor que ni Sant Jordi podria aturar.
Enfí, no perdem mai l'ESPERANÇA.
4 comentaris:
Gràcies cosina millor no es pot explicar.ho. Axir els teus nets i netas ho podran gaudir dels vells records. Petons. (un cuan viu lluny de la terra l'enyore més)
ª
Ajudant el nens a buscar poemes, al final hem escollit el que tens al bloc de l'Apel·les mestres. Tot cercant m'he trobat aquesta cançó del Lluís Llach, que també és molt maca:
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! És així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! És així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Autor: Lluís Llach i Grande (Girona, 1948), músic i cantautor català.
Font: Cançó "País petit" (1980).
Mama,
M'ha agradat molt...com sempre!
i m'omple d'orgull venir d'una família que sempre ha lluitat per la llibertat i per la demòcràcia, i espero seguir transmetent aquest esperit a les meves filles.
Per desgràcia jo no recordo a l'avi Josep, només sé el que m'has explicat tu o em va explicar la iaia, la Conxa o els llibres de l'onclu Àngel...
Sovint penso que ens hauriem d'explicar moooooltes més coses de la història de la nostra família, perquè una part del que som és d'on venim. A veure si posem fil a l'agulla...
I sobre el futur del nostre petit país, no pateixis: no hi ha drac que el pugui destruir i si no és ara serà a la propera
Mireia
Ah! i potser "Josep" ja no es porta, però de "Pep" petits jo en conec un munt!...i un és nòvio de la Laia!!! :D
la historia es repeteix jajajaja
Mireia
Publica un comentari a l'entrada